Diversitat a l’aula: programar té molts idiomes

En una aula de 25 alumnes conviuen moltes més maneres d'aprendre que informes hi ha al calaix del servei d'orientació. Aquesta diversitat no porta etiqueta, no apareix en cap diagnòstic i és present a totes les classes. Si el que ensenyem és una manera de pensar, la via d'entrada pot ser diferent per a cada membre de l'alumnat.

La diversitat que no porta etiqueta

Les primeres setmanes de curs són les de llegir informes. Els del servei d'orientació, els del tutor del curs passat, els que arriben d'un altre centre. I és aquí on un es fa una idea de qui té al davant.

Quan parlem de diversitat a l'aula, solem pensar precisament en això: en diagnòstics. TDAH, altes capacitats, dislèxia, alumnat nouvingut amb barrera lingüística. Perfils concrets, adaptacions concretes. És una manera útil d'organitzar-se i és necessària.

Però també hi ha qui necessita moure's per pensar. Qui ho entén tot tan bon punt ho veu dibuixat. Qui va tres passos per davant i al cap de dos minuts ja és en una altra cosa. I qui va més a poc a poc i arriba més lluny quan ningú no li posa pressa.

Comencem pel final: què volem que aprenguin?

Aquí convé aturar-se un moment, perquè és fàcil confondre l'eina amb l'aprenentatge.

El que treballa l'alumnat quan programa un robot és pensament computacional: descompondre un problema en parts manejables, ordenar una seqüència, detectar patrons, anticipar què passarà i corregir quan no passa. Això és el que s'enduran als 30 anys. El robot és el lloc on passa.

I això canvia la pregunta que ens fem. Si el que ensenyem és una manera de pensar, l'important és que tothom arribi a pensar així, independentment de com ho escrigui.

Programar té molts idiomes

L'alumnat pot programar amb la veu, donant instruccions orals a un robot que les executa. Pot programar amb gestos, movent la mà perquè el robot respongui. Pot programar amb imatges, muntant seqüències amb targetes o icones, sense llegir ni escriure ni una paraula. Pot programar dibuixant: traça un triangle en un paper i el robot el reprodueix, i la geometria es converteix en moviment davant dels seus ulls. I pot programar amb blocs o amb Python, quan necessita un repte més gran.

Cadascun d'aquests idiomes té el seu moment pedagògic. Programar amb gestos obliga a pensar el moviment en l'espai, cosa que cap bloc en pantalla ensenya de la mateixa manera. Programar amb la veu exigeix formular la instrucció amb precisió abans de dir-la en veu alta, i això és exactament el que fa un bon programador. Un alumne de 5è que ja escriu codi pot aprendre molt d'una sessió amb veu, igual que un músic que ja llegeix partitures continua tocant d'oïda.

I sí, a més, passa una cosa valuosa: quan hi ha diverses vies d'entrada, deixa d'haver-hi un únic requisit d'accés. L'alumnat que encara està construint la lectoescriptura, qui té dificultats motores o qui acaba d'arribar sense parlar l'idioma no es queda esperant a la porta. Entra per on sí que pot i treballa el mateix que la resta.

Perquè sota tots aquests idiomes hi ha una sola cosa: descompondre, seqüenciar, anticipar, corregir. L'idioma canvia, el que s'aprèn, no.

El ritme, com una variable més

Hi ha una altra diversitat que travessa qualsevol aula: la dels ritmes. En una classe on tothom fa el mateix alhora, qui va més ràpid espera i qui va més a poc a poc s'angoixa. Tots dos hi perden.

Quan el sistema registra en quin punt es troba cadascú, què ha consolidat, què convé reforçar i què està preparat per al pas següent, el professorat recupera marge. L'avaluació deixa de ser una tasca de final de trimestre i passa a ser informació útil un dimarts al matí. I l'atenció pot anar allà on realment fa falta: a qui s'ha encallat, a qui en demana més, a qui avui simplement no està tenint un bon dia.

L'eina la tria la pedagogia

Hi ha una decisió que gairebé mai no es discuteix: la de les eines mateixes.

Cada fabricant de robòtica educativa té el seu ecosistema, el seu entorn de programació i la seva manera d'entendre l'aprenentatge. I tots fan algunes coses molt bé. El problema apareix quan un centre es casa amb una sola marca: a partir d'aquí, la seqüència pedagògica s'adapta al catàleg disponible en lloc de fer-ho a l'inrevés. I l'alumnat acaba aprenent el llenguatge propietari d'un fabricant concret, que és un aprenentatge amb data de caducitat.

ROBOTIX C360 parteix del criteri contrari. Primer decidim què toca treballar en cada moment de l'aprenentatge i, després, triem l'eina que millor ho resol. De vegades és un LEGO® Education Computer Science & AI, de vegades un mBot, de vegades una micro:bit, de vegades alguna cosa que encara no ha sortit al mercat. Si demà apareix un recurs millor per a un punt concret de la progressió, s'hi incorpora.

El que es manté és la progressió: l'itinerari de pensament computacional que recorre l'alumnat des d'Infantil fins a 4t d'ESO. Les eines van canviant per sota, com ha de ser.

Una pregunta per acabar

Quantes d'aquestes maneres de programar estan avui a l'abast del teu alumnat?

Si vols veure com encaixa tot això dins d'un mateix sistema, aquí tens un vídeo de 2 minuts sobre ROBOTIX C360, el programa de robòtica i pensament computacional de ROBOTIX Hands-on Learning per a centres educatius.