Quants alumnes del teu centre mai han tocat un robot?

Hi va haver un temps en què, si el teu fill volia aprendre robòtica a l'escola, havia d'apuntar-se a l'extraescolar.

Dimarts i dijous de 16 a 17:30. Quota a part. Places limitades. I en aquesta sala, gairebé sempre el mateix perfil: alumnes molt motivats, amb facilitat per al vessant tècnic, que triaven robots en lloc de futbol o bàsquet. Bons estudiants, en general. I majoritàriament nois.

No era un problema d'intenció. És simplement com va començar tot.

De l'extraescolar al currículum: un camí que ja coneixem

La robòtica educativa va néixer en els marges de l'educació formal. Clubs, tallers, activitats optatives. Espais on els docents més inquiets podien experimentar sense comprometre l'horari lectiu ni el currículum oficial.

Aquest model tenia una virtut: va permetre que la robòtica demostrés el seu valor pedagògic abans que ningú li exigís resultats. Els alumnes aprenien, s'enganxaven, desenvolupaven habilitats que no trobaven en cap altra assignatura.

Això significa que no és només responsabilitat del coordinador TIC. És de tota l'escola.

Però tenia un problema estructural que vam trigar a posar nom: només arribava a una part de l'alumnat. I no precisament a l'atzar.

La recerca en educació porta anys assenyalant aquest patró. Quan la robòtica queda fora de l'horari curricular, l'accés depèn de la motivació prèvia, de la disponibilitat familiar i del tipus de centre.

El resultat és una bretxa d'accés silenciosa: qui ja estava motivat avança, i qui no, no té ocasió de descobrir que podria estar-ho.

El problema del gènere que ningú esmenta

Hi ha una dada que mereix el seu propi paràgraf.

En el model extraescolar tradicional, la robòtica era majoritàriament masculina. No perquè les noies no poguessin, sinó perquè el format, el context i els referents del club no els parlaven a elles. Això ha canviat: avui hi ha molts més clubs amb bona representació femenina, i és un senyal positiu. Però la integració curricular dona alguna cosa que el club, per molt inclusiu que sigui, no pot garantir: que cap alumna hagi de triar si vol ser aquí.

 Quan la robòtica entra a l'aula com a part del currículum, aquest biaix es trenca. No perquè la tecnologia canviï, sinó perquè l'accés deixa de ser opcional. Totes les alumnes estan en classe. Totes treballen amb el pensament computacional. Totes tenen la mateixa oportunitat de descobrir que això també és per a elles.

Això no és un detall menor. És un dels arguments més sòlids per a integrar la robòtica en horari lectiu, i paradoxalment un dels menys usats en les converses de claustre.

El que la llei va venir a confirmar

La LOMLOE no va inventar aquest camí. Ho va legitimar.

En integrar el pensament computacional en Matemàtiques, Coneixement del Medi, Biologia i Tecnologia, la llei va fer oficial el que molts centres ja havien descobert pel seu compte: que això no pot quedar-se en el club dels dimarts.

Ha de ser per a tots, en horari lectiu, amb continuïtat i amb avaluació.

La recerca acadèmica és clara en aquest punt: una robòtica que no forma part estructurada del currículum acaba sent esporàdica. I l'esporàdic, per molt bo que sigui, no desenvolupa competències. Les desenvolupa la pràctica sostinguda, progressiva i avaluada.

El camí que ja han recorregut molts centres

La bona notícia és que aquest trajecte, d'extraescolar a curricular, ja l'han fet molts centres. I els que ho han fet bé comparteixen un patró: no van abandonar el que funcionava en el club, ho van traslladar a l'aula amb una metodologia darrere.

L'entusiasme es va quedar. La improvisació, no.

Si el teu centre encara té la robòtica fora de l'horari lectiu, no és un fracàs, és el punt de partida que vam tenir gairebé tots. La pregunta és què necessites per a fer el següent pas.

Una pregunta per a tancar:

En quin moment està el teu centre? Encara en el club, ja a l'aula, o a mig camí?

Si vols veure com es fa aquest trànsit de forma ordenada, aquí tens un vídeo de 2 minuts de ROBOTIX C360.