La llei diu què avaluar. Ningú diu com.

Hi ha un patró que veig repetir-se en gairebé totes les escoles que s’acosten a la robòtica educativa per primera vegada.

Arriba el kit. Es fa la formació inicial. Els alumnes s’entusiasmen. El professor també, més o menys. I llavors, al cap de tres setmanes, algú al claustre fa la pregunta incòmoda: com sabem si estan aprenent alguna cosa?

Silenci.

El que diu la llei, i el que no diu

La LOMLOE no deixa marge d’interpretació: el pensament computacional és obligatori. No com una assignatura optativa o un projecte extracurricular. Està integrat en el currículum de Matemàtiques des d’Infantil fins a 4t d’ESO, en Coneixement del Medi a Primària, en Biologia i Geologia, i en Tecnologia i Digitalització a Secundària.

Això significa que no és només responsabilitat del coordinador TIC. És de tota l’escola.

El que la llei sí que defineix amb precisió és l’estructura: competències específiques, criteris d’avaluació, sabers bàsics. Per exemple, a Primària s’espera que l’alumne sigui capaç de "modelitzar situacions de la vida quotidiana utilitzant principis bàsics del pensament computacional". A Secundària, que "reconegui patrons, organitzi dades i descompongui un problema en parts més simples".

El que la llei no inclou és com traslladar això a una rúbrica que funcioni a l’aula, amb un robot al davant i 25 alumnes. Aquest pas l’ha de resoldre cada escola.

I aquí hi ha el problema.

L’error que ningú no anomena

La majoria d’escoles introdueix la robòtica resolent el problema visible —quin tipus de robots, quines marques, quin preu— sense resoldre el problema invisible: com es demostra que els alumnes estan desenvolupant la competència que exigeix el currículum.

Sense això, la tecnologia a l’aula té els dies comptats. No perquè no funcioni, sinó perquè no pot demostrar que funciona.

Un centre sense un sistema d’avaluació clar acaba fent una d’aquestes tres coses:

Avalua l’actitud i l’esforç, no la competència adquirida. Els alumnes aprenen a semblar que aprenen.

Delega tota la responsabilitat en el coordinador TIC, que acaba sent l’únic que sap què està passant en aquestes classes. Quan aquest coordinador se’n va, el projecte se’n va amb ell.

Abandona la tecnologia abans que doni resultats, just quan començava a funcionar.

Cap de les tres és un problema de voluntat. És un problema de disseny.

I té solució.

Una pregunta per acabar

Com està resolent la teva escola l’avaluació del pensament computacional ara mateix?

Si tens un sistema que funciona, m’encantaria que m’ho expliquessis: respon directament a aquest correu. Si encara estàs buscant com fer-ho, al pròxim número t’explico com ho estan resolent algunes escoles que ja fa temps que treballen això de manera sistemàtica.

I si ho vols veure abans, aquí tens un vídeo de 2 minuts de ROBOTIX C360. L’avaluació automatitzada alineada amb el currículum és una de les parts que més sorprèn als equips directius.